Anava capficat amb les meves coses i, quan em distreia, observava com mirava de passar el temps la resta de passatgers del tren. Així, doncs, no va ser fins que la megafonia va anunciar la proximitat de la meva parada que no me’n vaig adonar, que el dia era especialment fosc i, instintivament, vaig fer una llambregada al rellotge, pensant si no era més tard del compte. Una remor sorda m’ho va confirmar un cop es varen obrir les portes: estava plovent.

Cada vegada que plou m’hi fixo: la gent que surt del tren imprimeix un ritme més lent a cadascuna de les seves petites accions. Sortir de tren. Regirar la bossa per guardar el mòbil o el llibre. Buscar la cartera i treure’n el bitllet per validar-lo a la sortida. Observar el camí a fer entre la gent, encarar les escales, mirar on posar cada peu… Tot és més lent. Gairebé imperceptible, però més lent. Com si tothom volgués allunyar d’ell mateix aquell moment proper i inevitable d’entomar el carrer i la pluja, deixant enrrere l’andana coberta, el vestíbul de l’estació, la sensació de confort de la roba seca i temperada.

Portava paraigua a la bossa i el vaig desplegar amb un gest mecànic al mateix temps que posava el peu al carrer. No m’han agradat mai, els paraigües; els percebo com objectes engorrosos i de curta durada, ja sigui per la seva innata fragilitat, ja sigui per les ocultes ganes de desprendre-se’n, que fan que quedin oblidats, a la més mínima, per qualsevol racó. Per això acostumo a endarrerir al màxim el seu ús. Però amb pluges com aquella, no hi havia altre remei. El terra brillava, net i xop, amb els llums dels fanals, dels cotxes, dels establiments, i l’aigua s’obria pas caigués on caigués pels corrents més ràpids, pels pendents més pronunciats, o s’acumulava presonera en enormes bassals, quan no encertava a trobar el camí de sortida. Jo anava amb el paraigua encastat al cap, amb una marcada inclinació cap endarrere, en un intent de protegir la motxilla de l’esquena, i em movia amb passes curtes i lentes, patint per un calçat certament poc apropiat. 

Però n’hi va haver prou amb menys d’un minut perquè els peus ja estiguessin absolutament xops i els camals dels texans, des de més amunt dels genolls, s’aferressin amb fredor a les cames, limitant-ne els moviments, encarcaradament. Va ser llavors que vaig pensar que era agradable el fet de saber-se formant part d’alguna cosa de l’entorn, impregnant-se, literalment, d’ella, com el pagès que torna del tros brut de terra, o el pescador, amb gust de sal. I a vegades sí que ens cal un bon xàfec per no oblidar-nos que som permeables, que cal que ho siguem si volem sentir-nos més vius que confortables.