Dos nois i una noia. Entren i s’asseuen en una taula propera, davant meu, mentre escric. Mentiria si digués que són grassos, però tampoc es podria afirmar el contrari. Venen amb una idea clara, perquè la cambrera se’ls acosta de seguida i tots tres demanen el mateix. Bé, gairebé. La noia i el noi que seu a la seva esquerra han triat un suís, però ell amb xurros i ella amb melindros. L’altre noi, que seu davant d’ella, una xocolata sola, però com l’altre noi, amb xurros. Riuen moderadament, s’expliquen coses, intervenen en la conversa amb ordre, s’escolten respectuosament… Però, de cop, callen, com si ja no hi hagués res més a dir. Mengen amb gana, abocats al plat i a la tassa, però el silenci es va fent incòmode. Fins que el noi que està en un costat de la taula, sol, treu el mòbil, hi passeja els dits amb moviments ràpids i el diposita, encès, al centre de la taula. Miren vídeos. Vídeos curiosos, de per riure, o d’efectes i imatges sorprenents… I la conversa es torna a animar entre un i altre, després de cada visualització.

I omplen el silenci, com la xocolata omple els seus estómacs, però resta la impressió que tot plegat no els deixarà del tot satisfets. I probablement és així, perquè al cap d’una estona criden la cambrera per demanar-li si els podria portar quatre xurros més.