Els carrers de Santiago Rusiñol, Santa Maria i Valldoreix constitueixen l’eix central que uneix els dos punts neuràlgics de Sant Cugat: el seu magnífic Monestir i l’estació dels ferrocarrils. El moviment de gent entre aquests dos punts va anar propiciant, amb el temps, que s’hi concentrés bona part del comerç de la població i, des de fa ja un parell de dècades, que aquests carrers fossin dels primers del nucli antic a vianalitzar-se. 

A l’alçada dels Quatre Cantons, però, aquest agradable passeig pateix la interrupció sobtada d’una via oberta al trànsit rodat i, per tant, d’un semàfor -l’únic, si no recordo malament, de tot el trajecte- que separa, precisament, Santiago Rusiñol de Santa Maria. En els darrers temps aquest punt ha desvetllat un cert interès per part dels mitjans, ja que s’hi ha instal·lat una línia de llums a terra, resseguint l’accés a banda i banda del pas de vianants que, amb el semàfor com a director, s’il·luminen de color vermell a fi i efecte que els qui van caminant distrets consultant el mòbil puguin veure el senyal i no es precipitin a la calçada, a mercè dels cotxes. La imaginativa solució donaria per a unes quantes línies de reflexió, però em limitaré a constatar que, més enllà dels primers dies d’entrada en funcionament (quan tothom s’hi aturava més que per conscienciació, per veure si realment els llums anaven perfectament sincronitzats amb els del semàfor), ara ja ningú no s’hi atura, si no és que venen cotxes. Bé: gairebé ningú.

L’altre dia -dimecres, 25 de juliol- cap a les dotze del migdia i sota un bat de sol que queia a plom i cremava la pell, una parella amb dues criatures (deurien tenir uns cinc i set anys) s’hi va aturar. Bé, això no és del tot cert: la gran, de fet, anava a continuar endavant quan el pare, prenent-la del braç i indicant-li el semàfor amb un gest de la mirada, li ho va impedir. No venia cap cotxe. Ni de lluny. Una altra parella, agafats per la cintura i sense fills, anaven en la mateixa direcció. Ella va donar una llambregada al carrer i va fer, distreta, el gest de creuar. Ell, però, va veure la família i la va aturar estrenyent-la per la cintura contra ell. “Què passa?” va dir ella, contrariada. “Hi ha nens…”. Ella es va resignar, sense convenciment. Van passar cinc segons. El sol bullia. El semàfor i tots els llums del terra continuaven tossudament inalterables. Ni un cotxe. Grups de gent anaven creuant d’una banda a l’altra, tranquil·lament, continuant les seves converses o sumits en els seus silencis, seguint les seves passes, aliens a la situació. Ella va percebre amb força aquesta inèrcia de l’entorn, que se l’enduia, i es va impacientar. Ho va tornar a provar. Ell la va tornar a estrènyer i la va distreure acostant-se-la i fent-li un petó als llavis. Ella va riure, conscient que només volia sortir-se amb la seva…

Verd. Un instant per reaccionar i finalment tots sis van creuar, llançant-se a l’ombra que els oferia l’altra banda, sumant-se al moviment constant de vianants. Bé, tots set. Jo també hi era, esperant, al darrere. Aplaudint interiorment aquell noi que va saber mirar més enllà d’ell mateix, que era conscient que no només eduquen els pares, sinó la “tribu” i, alhora, preguntant-me l’efecte que deuríem fer set persones aturades al sol, sense cap altre motiu real que una línia de petits llums vermells arrenglerats a terra. Un codi. A vegades tan vàlid. A vegades tan absurd. L’etern debat entre la norma i la raó.