Volíem fer una passejada per la muntanya. Curta. Un parell d’hores, a tot estirar. Sortir d’hora i tornar abans de la calorada de migdia. Sempre voltem per Collserola (el jardí de casa, diem); sortim per la zona del pi d’en Xandri i, després, anem improvisant. Però aquesta vegada vam voler canviar i anar al Puigmadrona, per la zona de Valldoreix. Feia molt de temps, que no hi anàvem. Solíem escapar-nos-hi, algunes tardes, quan el dia allargava i teníem els nens petits. Anys enrere, per la zona, s’hi podia accedir amb cotxe i arribar fins a l’ermita de la Salut del Papiol. Ara ja no. Un cadenat a peu de pista barra el pas als vehicles. Vam enfilar la forta rampa del principi. Recordàvem que al tombar cap a l’esquerra el desnivell es feia més suau. Amb deu minuts vam arribar a l’ermita. La Salut. Encara impressiona, amb la pedra descarnada i vermellosa, però íntegra, perfectament conservada. Vam trobar el corriol que s’enfila per la part del darrere i s’obre pas enmig del bosc. Es tracta d’un tram amb una forta pujada, que s’enfila fins arribar a la pista que duu a la torre de guaita que corona el cim. Resseguir-lo no ens va prendre més de cinc minuts.

—Ostres… Això ja és la pista?

—Sí…

—No pot ser.

—Què.

—Que ja siguem aquí. Ho recordava molt més llarg!

—És clar. Anàvem amb nens.

I va ser així, resseguint els vells camins del Puimadrona, com altra vegada se’ns va fer evident com la subjectivitat, la manera pròpia de viure les coses, transforma la realitat fins al punt de fer-la gairebé irreconeixible, amb la nova mirada del temps.