-Et puc dir una cosa?
Després d’observar-la, de lluny, m’havia acostat a ella, al passadís de l’escola, a primera hora. Es va sorprendre, potser pel meu to de sobtada confidencialitat, però es va mostrar del tot interessada:
-Sí, i tant! Digues: què passa?
L’expectativa creada demanava una resposta clara, concreta, i la hi vaig llançar:
-M’encanta com parles als alumnes.
Ras i curt. Potser massa, perquè de bones a primeres no se’n sabia avenir…
-Què? Com…? Què vols dir? Ostres, Toni…
-Sí, això; res més. T’ho volia dir.
-Però… Com, que com els parlo…
-T’acabo de veure parlant amb aquella noia a la porta de la classe.
-Ostres, sí. Li acabo de donar una “bronca”…!
-Per això: en cap moment no donava aquesta impressió. Escoltaves, eres propera, parlaves amb dolcesa, sense aixecar la veu… Fins i tot li somreies. I no ha estat només ara: t’ho he vist ja en moltes ocasions. Ho valoro molt, de veritat. Crec que t’ho havia de dir.
-Uf… Gràcies, Toni… Moltes gràcies, de veritat… I, a part, que m’ho diguis tu… Moltes gràcies!
I així, d’aquesta manera tan senzilla, va començar un bon dia. Perquè tant ens fa millors persones saber allò per què se’ns valora, com ser capaços de dir tot allò de bo que veiem en els altres. El bé sempre hi és: només és qüestió nostra treure’l de la seva permanent timidesa.
entre silencis 