És ben curiosa i diversa la manera com els vius afrontem el tema de la mort; alguns viuen ignorant-la, altres, quan se’ls fa evident perquè toca de prop la família o el cercle de relacions, miren de passar pàgina ben aviat, d’oblidar, de recuperar rutines, d’omplir absències. D’altres s’hi obsessionen o s’hi angoixen… Tothom fa el que pot. El que és cert, però, és que, mirem cap a una banda o cap a l’altra, la seva evidència se’ns imposa i ens interpel·la.

Aquest curs, a un dels meus fills li van demanar una sèrie de dades per poder dissenyar el seu arbre genealògic, arribant fins a tres generacions per sobre d’ell, és a dir, fins als seus besavis. Els pares hi vam haver d’ajudar revisant noms, cognoms i aquelles relacions familiars que li queien més lluny, que ni tan sols havia conegut. Però l’exercici afegia una dificultat: calia anotar les dates de naixement i, si era el cas, les de defunció. I aquí, és clar, sí que van sorgir els problemes: en els familiars més llunyans no anàvem més enllà de simples aproximacions o conjectures. “Preguntem-ho als avis”, vaig dir, però tot i amb el seu ajut, encara no era suficient. Ja ens donàvem per vençuts (i amb la tranquil·litat que tot allò possible ja havia estat fet) quan el meu pare va dir:

– És molt fàcil, ja ho veuràs: porta’m la caixa verda…

I, certament, aviat ho vam tenir resolt.

Ostres, la caixa verda! Tants anys fora de casa dels meus pares, ja me n’havia oblidat. No és ben bé una caixa; es tracta d’un arxivador de plàstic lluent, de la mida aproximada d’una caixa de sabates, on el meu pare (per desesperació de la meva mare i de la meva germana) classifica per ordre alfabètic els recordatoris de les defuncions. A mesura que van passant els anys, parents, amics i coneguts hi van trobant el seu lloc.

Mai no li he preguntat per què ho fa, això, però li ho respecto. Fins i tot em sembla recordar que en alguna ocasió, no sabent jo què fer amb algun d’aquests recordatoris, l’hi vaig donar perquè l’hi trobés el lloc. Suposo que, com tantes coses en la vida, passa allò que el que comença essent una cosa, acaba per ser-ne una altra: potser al principi es tractava, simplement, de guardar la memòria dels difunts i ara, amb el pas del temps (que tant augmenta el contingut de la caixa com els anys del seu propietari) qui sap si exerceix la funció de prendre consciència, d’una manera pausada, tranquil·la i serena, de la quantitat d’éssers estimats que s’alegraran de veure’ns quan arribi el moment…I amb tot, ara per ara, reconec que m’agrada recordar el que sentenciava la meva àvia quan s’assabentava de la mort d’algú:

– Sí, ves, mira… Al cel sia!

 I amb un somriure murri afegia:

– Déu li doni força anys d’avantatge!