Tinc molt mala lletra; hi ha coses que no val la pena perdre-hi el temps a discutir-les. Ho vaig tenir del tot clar des del dia que, estant a la universitat, algú em va refusar -molt educadament, cal dir-ho- els apunts que li oferia.

I estic convençut que no és una qüestió de més o menys destresa: quan m’ho proposo exhibeixo un traç d’una regularitat i simetria gairebé cal.ligràfiques. És més aviat la por a perdre la petja del pensament, allò que m’obliga a un ritme trepidant d’escriptura i a acceptar les seves nefastes conseqüències. I és que jo, quan escric, no em dicto un text après, sinó que discursejo llarg i a boca closa; per sobre de sons, de síl.labes i de paraules recullo el fil d’una idea àmplia i el descabdello, mirant de posar en evidència el seu propi ritme.

El resultat sempre és si fa no fa el mateix: una lletra que allarga certes grafies sobre el paper, donant al conjunt un més que evident aspecte d’horitzontalitat. A vegades fins i tot tinc la sensació que no escric, sinó que desdibuixo paraules, com qui fa una caricatura, mantenint-ne i subratllant-ne, només, els seus trets essencials. Taquigrafia de la ment.

Com qui no s’agrada a si mateix tinc un cert complex, i gairebé sempre amago la meva mala lletra darrere textos que passo a net o a l’ordinador. I, amb tot, no puc pas prescindir-ne. Escriure, i fer-ho a mà, constitueix per a mi la millor manera, la més efectiva, que tinc de pensar.