– Mira! Que bé que et veig per aquí! Té: així ja ho vaig repartint… -va dir amb un somriure mentre m’allargava un paquet prim i quadrat que havia tret d’una bossa plena-. L’hi donaràs al Marc, oi?

– Ai, gràcies! I tant…! -vaig mirar de respondre, sorprès, tot acceptant-lo amb la mà.

Se’m va avançar a la pregunta:

– És un CD amb música. Amb això vaig passant l’estona, les meves estones lliures.

– Ah! Ostres! …Està molt bé!

– Sí…: les vaig triant, pensant l’ordre…

– Doncs moltes gràcies! Ja l’escoltarem! Al Marc li farà molta il·lusió, i tant!

Després li vaig preguntar com estava, si ja es trobava del tot recuperat després de la caiguda, i la veritat és que, tot i que el tenia a les mans, no vaig parar atenció a certs detalls del paquet que m’havia entregat. No va ser fins després, quan vaig sortir del local, que m’hi vaig fixar: estava embolicat amb un full de paper blanc, din-A4 corrent, del d’escriure, fixat pels costats amb quatre grapes petites, primes, de fil platejat. En una de les cares llises, amb retolador blau marí, hi havia escrit amb lletra lligada, no gaire avessada a prodigar-se, un “Bon Nadal”. De cop i volta me’l vaig imaginar a casa seva, barallant-se amb la grapadora i concentrant-se en l’escriptura.

El Martí és un home gran, jubilat, d’uns setanta anys, que encara dedica el seu temps i experiència a l’escola de la Unió Ciclista de Sant Cugat, portant nois i noies d’entre 9 i 16 anys. Entranyable. És tot cor, i els nois se l’estimen.

Quan li vaig donar el paquet al Marc, a casa, em va fer gràcia: amb les ungles va anar obrint les grapes i traient-les amb cura del paper. Després va desembolicar el CD. La portada, impresa a casa, mostrava la imatge d’una bicicleta vella, rovellada, aguantant-se a una paret. A la part baixa un gos recolzava el cap sobre un pedal mentre dormia.

– El posarem, papa?

– I tant!

Si és veritat que som una mica de cada persona amb qui ens relacionem, té una gran sort, el Marc, de sortir a fer quilòmetres amb bicicleta amb el Martí.