Ens ho van dir uns veïns, el matrimoni que viu just a sota nostre, abans d’agafar l’ascensor: el senyor Joan, del tercer quarta havia mort la nit anterior. El punt i final a una davallada física implacable que havia patit els darrers dos tres anys a causa de les malalties de pàrkinson i d’alzeimer (i a saber de quins altres mals més o menys relacionats…). Una nota breu penjada a la porteria ho confirmava l’endemà, afegint algunes informacions concretes sobre el tanatori triat i l’hora del funeral.

Ostres. El senyor Joan. Proper, amable i somrient.

Aparcava un Volswaguen gran i cuidat a la plaça del costat de l’ascensor. “Els millors cotxes, els més fiables”, deia sempre. “Si no vols tenir problemes, un Volswaguen”. Potser per això un cert aire de complicitat envaïa les nostres coincidències d’escala quan familiarment vam tenir la necessitat d’un segon cotxe i vam comprar el petit de la gamma. “Què, va bé, oi?”

Quan la comunitat va establir el sistema de torn per la presidència d’escala ell s’hi va oferir. I se n’ocupava, a fe de món. Com que va ser dels primers a viure-hi, ho coneixia absolutament tot sobre l’edifici: claus de comptadors, temporitzadors de llum de l’escala, del jardí, claus de pas, baixants, canonades, sensors, sistemes de reg, antena col.lectiva, entrada de les línies telefòniques… Una vegada em va explicar que aquests llums senzills i d’estètica dubtosa que tenim per tota l’escala no són els d’origen: es veu que la finca, sense ser senyorial, estava feta amb gust i acabats de qualitat, i tenia uns llums que, òbviament, estaven a l’alçada; el problema és que un bon dia algú va entrar, li van fer el pes i se’ls va endur tots. Els quatre veïns que hi havia aleshores no podien deixar les bombetes penjant i van haver de comprar-ne de nous, amb la despesa que això els va suposar en un edifici de sis plantes… El resultat d’aquesta història són uns llums d’una senzillesa inquietant, esgrogueïts i torts, que s’aguanten per la quietud.

Trobaré a faltar aquestes converses i la saviesa quotidiana del senyor Joan.

Era home de passeigs amb la dona, però darrerament gairebé ja no sortia. Els dies de sol el vèiem des del carrer assegut en una cadira a la terrassa, amb la mirada perduda. Potser era l’estiu passat quan encara el vam trobar pel carrer agafat de bracet a una dona baixa, desconeguda i forta. Ell duia sabates de carrer i pantalons de xandall foscos. Feia passes curtes i els peus se li encallaven.