A l’escola havíem anat junts; des de sempre a la mateixa classe. Així vam passar tota l’antiga EGB i part del BUP. Després, circumstàncies de la vida, ja no vam coincidir. Però és allò que sovint ens passa als nois: no ens veiem massa i ens truquem escassament, però sabem que som allà sempre que calgui. El cas és que un dia, quan jo feia COU, abans de començar les classes ens van donar la tràgica notícia: un conductor es va saltar un stop i va embestir brutalment la moto que ell conduïa. Tenia 18 anys. I als meus 18 anys allò també em va costar de pair. Sorpresa, incredulitat, impotència. I aquelles llàgrimes mal retingudes que ens cremaven la cara en un funeral on la mitjana d’edat era baixa. Massa baixa. Contranatura.

Els seus pares -era fill únic- aviat van deixar la casa on vivien, a tres travessies mal comptades de casa meva. M’imagino que el dolor i la buidor la feien inhabitable, com suposo que va passar també amb les cases següents, bé que alleugerides de la càrrega que suposa vincular espais concrets a records vius. Va estar buida molts anys. Després no sé ben bé què se’n va fer. Potser sí, que va tenir nous propietaris. Jo em vaig casar, vam anar a viure fora de Barcelona i aquell carrer va deixar de formar part d’aquell conjunt de rutes habituals que un va conformant i renovant segons necessitats i rutines.

Ara feia molt temps que no pensava en ell, potser fins i tot anys. L’altre dia, però, l’atzar de no sé quin encàrrec em va portar a refer aquell camí. I ara no us sabria dir en què pensava mentre passava per allà davant, però la impressió tot just intuïda d’una novetat em va fer aturar: la casa ja no hi era. Vaig dubtar uns segons, pensant si m’havia confós i queia més ençà o més enllà del carrer… Però no, no hi havia cap dubte. Només un solar i maquinària aturada sota el sol del migdia.

No sé què hi construiran. De fet, tan se val, perquè allò que de veritat m’espanta és pensar que de la mateixa manera com el temps ha esborrat allò que va ser l’espai íntim d’una família amb una història concreta pugui acabar també amb el record, llunyà i ja una mica desdibuixat, que malgrat tot encara conservo d’ell.

Feia tant de temps, que no hi pensava…