Ja se sap: una cosa porta a l’altra, i sempre és difícil de preveure quin tombant pot acabar prenent el fil de qualsevol conversa.

Tot va venir, si no m’equivoco, del format, de l’aparença que tenia l’aplicació del google calendar per a dispositius mòbils. Tots el teníem als dits, mirant de concretar les dates per a les properes reunions. Algú va dir que preferia la versió anterior a l’última actualització perquè, deia, era molt més clara. Aleshores ell, fent una associació d’aquelles per analogia, va constatar que sempre que havia necessitat un rellotge el buscava amb números ben clars, negre sobre blanc. Ah, i molt important: que la busca dels segons fos d’aquelles que tenen un moviment continu i uniforme, sense interrupcions, perquè les busques que s’aturen sempre acaben fent aquell sorollet de tic-tac que pot ser tan molest, fins i tot irritant. I llavors ella, que l’havia estat escoltant amb interès, va intervenir espontàniament: “A mi, en canvi, no m’agraden les busques que no s’aturen: fan que el temps passi més de pressa”.

Trobo que el comentari és preciós, carregat d’aquella poesia autèntica, genuïna, que transmetem les persones quan deixem obertes les portes del cor. Perquè ja ho sabem: allò que ens fa únics i que, per tant, ens omple de valor és la particular manera que tenim de percebre una mateixa realitat.