Ho reconec: sempre he estat amant de les tradicions. Evidentment hi ha un munt de gent que no les suporta; ho consideren una mena de llast del passat, fins i tot antihigiènic. Són aquells que sostenen que no hi ha progrés si no es fa taula rasa, foc nou, i viuen com si calgués partir sempre de zero. Hi ha qui diu, a més a més, que seguir les tradicions és una manera de tancar-se. Això sí que no ho he entès mai, perquè crec que només qui estima les pròpies tradicions és capaç de respectar i estimar les dels altres. No sé què pensar de tanta i tanta gent que es pren la majoria de coses de la vida com una mena de partit de futbol on anar a favor del teu equip suposa gairebé inevitablement anar en contra de l’altre. Per a mi no és així. Estimar una cultura, una llengua i fins i tot una bandera em suposa comprendre, respectar i valorar que d’altres estimin les seves; vull dir que només des de la pròpia experiència sóc capaç d’obrir-me a les experiències dels altres. El que no tinc és ni tan sols una opinió sobre la gent que no estimant allò que li és propi s’emmiralla amb allò que li és totalment aliè.

Però me n’estic anant una mica, del tema. Avui volia escriure sobre allò que en podríem dir les “tradicions familiars”, aquelles activitats concretes i senzilles que amb un to marcadament festiu reuneixen la família any rere any. Nosaltres, per exemple, ara, a finals de juny en tenim tres d’ineludibles: el gelat-sense-limitacions-de-cap-mena que ens prenem plegats a la Jijonenca del carrer Major el mateix dia que finalitza el curs escolar per premiar tota la feina feta (independentment dels resultats); l’anar a casa dels avis amb tota la família per celebrar la revetlla de sant Joan; i, finalment, anar a veure el Castell de Focs de la festa major de Sant Cugat que se celebra per sant Pere.

I el que ara penso és que allò més fascinant d’aquestes tradicions “d’estar per casa” és que gràcies a la repetició, a la rutina, ens fan prendre una consciència molt més clara de tot allò que ha canviat. La meva sogra diria allò de “Mira: ja ha passat un altre any…!”. Però no és només el temps que passa: tots plegats canviem perquè ens trobem en situacions noves i perquè hem estat emmotllats per l’experiència acumulada al llarg dels darrers dotze mesos.

Recordo especialment el Castell de Focs de fa dos anys -“les portes de l’estiu”, que solem dir-; els efectes de la químio van fer que no hi poguéssim anar plegats. Una bona amiga sempre atenta a aquestes coses tan petites i importants alhora va venir per acompanyar-m’hi amb els fills. I això ja va ser un canvi perquè ara no puc evitar de recordar amb emoció i agraïment aquell gest, ja abans de sentir els tres esclats que donen pas al magnífic i sempre sorprenent Castell de Focs.