Hi ha moments absolutament inesperats en els quals la confluència d’un seguit de detalls, que aïlladament serien d’una total insignificança, pren en nosaltres una força i un sentit difícils d’abastar, una mica com aquell airet suau que canalitzat sobre l’orografia concreta d’un paisatge o guiat pel laberint que formen els edificis d’una població acaba prenent la contundència d’una ventada d’inqüestionable intensitat.

I això és, exactament, el que em va passar l’altre dia quan abans de sortir de casa vaig fer un cop d’ull al mòbil. El xat que tenim entre una colla de la feina vessava de missatges sense llegir. Algú del grup la nit anterior hi havia penjat una fotografia antiga de la colla i, a partir d’aquí, altres van sumar-se a la iniciativa. Una emoció sincera, potser tot just intuïda, immediatament amplificada a cada whatsapp afegit; l’efecte bola de neu o taca d’oli en la seva vessant més positiva, constructiva i engrescadora. Imatges de cares somrients en moments, llocs i situacions personals ben diverses i, amb tot, reflectint aquell element comú que les uneix amb un vincle tan sòlid que prendre’n consciència provoca un calfred d’emoció.

És la força del no saber-se sol, la força d’una llarga experiència compartida, la força del poder viure el present junts i, junts també, poder somiar un futur encara millor.

Imatges en un whatsapp que ens recorden que és realment molt el que ens ha estat donat.