Fa poc vaig sentir una frase que em va agradar, feia més o menys així: “Jo no estic contra el mercat, seria absurd; el que estic és contra el capitalisme”. Ho va dir Teresa Forcades en el decurs d’una entrevista a Catalunya Ràdio. Em va fer pensar. 

Aquesta afirmació delimita de manera prou entenedora en quin moment la humanitat perd el nord; aquell pas que va de la legitimitat de vendre productes que cobreixin unes necessitats a l’obsessió de crear unes necessitats absurdes per tal de generar nous mercats. Com a consumidors hem passat de preguntar-nos què necessitem a preguntar-nos què desitgem, perquè és evident que el desig sempre té més camp per córrer que l’autèntica necessitat, molt més d’estar per casa.

L’oferta de productes, amb tot això, és gairebé infinita. L’altre dia vaig entrar en un d’aquests forns que darrerament sembla que envaeixin la meitat dels locals comercials disponibles a peu de carrer. La quantitat de gènere que vessava per tots els mostradors em va deixar aclaparat. Un client, amb tota naturalitat, corresponent a la sol.licitud de la dependenta va demanar un pa de quatre puntes. Ella, agafant la barra contrafeta amb les pinces, la va fer lliscar dins la bossa de paper i, amb un somriure estudiat, li va fer saber el preu. Mentre ell pagava religiosament jo maldava per tal que la meva expressió no mostrés ni un xic de sorpresa. S’apropava el meu torn. 

Entresuat vaig enyorar aquells establiments on només podies demanar barra de quart, de mig, pagès de mig o de quilo.