Quan en una casa hi ha criatures, sembla com si l’espai dedicat a l’intel·lecte desaparegués sota allò que és urgent i necessari. Només d’aquesta manera m’explico la desaparició que es produeix periòdicament de la taula del despatx i, per què no dir-ho, dels prestatges que l’envolten. I no es tracta de cap fet insòlit o misteriós: senzillament l’acumulació d’objectes de naturalesa ben diversa n’esborra la presència i fins el record. És per això que també periòdicament entro a aquesta habitació amb l’esperit arqueològic de tornar a restituir, en la mesura del possible, l’aspecte original de l’estança. No creieu: la cosa em porta el seu temps. I l’esperit que deia no descansa fins que la retirada progressiva i meticulosa dels sediments produïts per les diverses activitats familiars de les darreres setmanes posa al descobert, de nou, la superfície llisa, uniforme i oferta d’allò que en el seu dia va ser un lloc de treball. Quan aquest moment arriba i això passa tinc per costum premiar-me asseient-me davant la taula i dedicant un temps a aquelles coses que tant em plauen: llegir o rellegir algun text, pensar detingudament, agafar un full i assajar unes paraules… En definitiva: el cultiu de la pròpia persona.
I en aquesta situació estic quan la vibració de la Blackberry m’avisa de l’entrada d’un whatsapp. La trec de la funda i observo que no és cap dels meus contactes; algú no catalogat darrere un número de telèfon. La foto del perfil tampoc no m’ajuda: és el costum de posar un grup de persones —irreconeixibles per la mida minúscula— com a característiques inequívoques del que és un mateix (no seria més fàcil identificar, com sempre, un nom amb una sola cara?). Com que no és cap dels meus contactes tampoc no puc accedir-hi per ampliar-la. Llegeixo el missatge: una tal Marta (sense cognom) em demana si puc escriure un text que sigui com una mena de regal d’aniversari per a una tal Elisa (també sense cognom —seran germanes?—) que es veu que em coneix molt i que conserva un bon record de mi; que, si no puc, cap problema, però que li ho digui.
Em quedo perplex. Tornem-hi: rellegeixo el text per veure si m’he descuidat de llegir alguna dada important. Marta? Elisa? Qui coi…? Repasso a la velocitat de la llum arbres genealògics, cercles d’amistats, coneguts i saludats. Res. Cap coincidència. Podria tractar-se d’una equivocació, d’un missatge rebut per error…, però no: l’al·lusió a la meva dèria d’escriure em fa evident que la tal Marta sap molt bé que parla de mi, la qual cosa em neguiteja, m’incomoda encara més. He de dir que, de Martes, en conec una colla —és un nom prou freqüent—, però el binomi Marta-Elisa és el que em té ben desconcertat. Calla: vaig conèixer una Elisa; treballava a l’escola, però no a la meva secció. Ara bé: la nostra coneixença es limitava pràcticament a una simple identificació entre un nom i una fisonomia. Res més. Em sembla recordar que fa anys va deixar la feina per a dedicar-se a la política… No; ella, impossible. No té sentit.
Qui, doncs?
M’aixeco de la cadira entre inquiet i enriolat per l’insòlit de la situació i busco la Montse. Titllant de surrealista el missatge, l’hi llegeixo. “…No serà aquella professora de primària de fa anys…”, comença. “I si posem el número en el teu mòbil?”, la tallo. La llista de contactes de la meva dona és, sense exagerar, quilomètrica. M’atreviria a dir que qui no hi surt, no existeix. Ningú que s’hi acosti no escapa a la seva macro-xarxa-social. Em temo que jo sóc tot el contrari. Ja és això. Busquem l’iphone i hi introduïm el número. L’èxit de la recerca em dóna la raó i un nom: Marta T. És clar!
Normalment no mantinc relació amb els alumnes que he tingut. No és res personal, només qüestió de caràcter i de capacitat. I no crec que per això me’ls apreciï menys. Altres professors em consta que fan tot el contrari: engreixen la seva llista de contactes de facebook any rere any i estan al corrent de tots els seus afers. No ho jutjo; vull pensar que simplement tenen més capacitat cibersocial que jo. El món és divers i, segurament, convé que ho sigui. El meu pare sempre em deia que la vida és com un viatge en autobús on, a cada parada, baixen uns passatgers i en pugen uns de nous; es tracta, doncs, d’estar per tots aquells amb qui comparteixes l’espai mentre dura el viatge. Però el món del meu pare és diferent al meu i, encara més, al dels meus alumnes. No sé fins a quin punt ells hi estarien d’acord, amb una comparació com aquesta. Qui sap: potser només és una qüestió de posar-hi anys…
Però el cas de la Marta T. és ben diferent: l’amistat amb els seus pares ens ha fet compartir any rere any diversos trams del Camí de Sant Jaume; som la família de pelegrins que fem un mateix camí… D’aquí la confiança de demanar-me aquest favor.
La Marta… Segon de Batxillerat… Festes i celebracions de divuit anys… Ja ho tinc: Elisa F.! Curiosament em ve la seva imatge a la memòria. No em passa sempre. Sóc més aviat selectiu, involuntàriament, amb aquestes coses. Sí: rossa, cabell llis i llarg, cara més aviat rodona i un etern somriure. És ella, n’estic segur!
Penso que és curiós, això. Vull dir el fet de recordar tan fidelment alguns alumnes i oblidar-se’n absolutament, d’uns altres, essent la relació amb ells la mateixa. Potser és que ens fem més permeables i guardem una impressió més clara de les persones amb qui ens és més fàcil entendre’ns. Misteris de la pròpia psicologia.
Responc el whatsapp per assegurar-me que no vaig errat. Amb pocs minuts la Blackberry torna a vibrar i rebo la confirmació. Déu meu: com s’ho fan, els joves, per tenir aquesta capacitat de resposta immediata? Tinc amics que haurien trigat més d’un dia!
Aclarit el dubte, se m’obre ara la porta d’un nou problema: què se li diu, a una noia que fa divuit anys, obviant el “felicitats i per molts anys” de costum? Millor: què li dic JO a la pobra ELISA? Miro de plantejar-m’ho d’una altra manera: què m’hagués agradat, a mi, que m’hagués dit algun professor el dia del meu aniversari? No sé per què, la pregunta em resulta una mica estranya… No és fàcil. Gens fàcil, de fet. Potser és que li dono massa voltes a les coses. Qui sap.
Quan jo vaig fer divuit anys els de casa em van felicitar i vaig bufar les espelmes: divuit, res de números, que es visualitzés la quantitat de manera ben clara, per volum. I pel que fa la majoria d’edat, només els clàssics comentaris sobre el dret a vot i la possibilitat de ser jutjat i condemnat a presó. Ah, i per si de cas em cregués que tenia la capacitat de fer ús absolut de la meva llibertat, el recordatori que, abans, la majoria d’edat no s’assolia fins als vint-i-un. Avui sembla que tot és diferent: amics i família es mobilitzen per homenatjar (alguns segons possibilitats, altres per sobre d’elles) el subjecte contraent de tal xifra màgica.
Què li dic, doncs?
I acabo pensant que potser tant se val allò que li escrigui perquè, en el fons, més que el QUÈ, és EL TEMPS i L’AFECTE que es posen darrere les paraules allò que sabrà valorar amb tota la seva intensitat. I amb aquesta idea agafo la llibreta i el bolígraf de sempre i em poso a escriure.
Felicitats, Elisa, i per molts anys!
entre silencis 