Sovint quan mestres i professors ens posem a parlar de qüestions d’educació la conversa acaba arribant al cul de sac d’una evident manca d’entesa entre una part de l’alumnat i nosaltres. També d’algunes famílies. “Parlem dos llenguatges diferents”, diem; el conjunt de les nostres vivències, el nostre ordre de prioritats, el dia a dia dels nostres entorns familiars, l’estil de vida… Tot sembla allunyar-nos. Però com en moltes altres ocasions creiem que una encertada anàlisi i descripció de la realitat ens eximeix -si més no temporalment- de la tasca de repensar-la per acabar transformant-la.

Hi ha qui, a més a més fa que la qüestió prengui un matís generacional. Aquesta visió és força curiosa, perquè, qui realment se la creu, es veu obligat a prendre un d’aquests dos camins: o bé tirar la tovallola -allò de dir “ja sóc massa gran per dedicar-me a això”-, o bé prendre unes formes que (reconeguem-ho d’un cop) amb certa perspectiva tenen el seu punt de ridícules. Així és: hem inundat les aules de portàtils, ipads i pissarres digitals; parlem de llibres electrònics, de les TIC, de recursos a la xarxa i de treballar en línia; analitzem metàfores i localitzem epanadiplosis amb les lletres de l’últim raper de moda, i hi ha professorat que fins i tot diries que se li ha passat l’edat de guarnir-se de determinades maneres… Forma, forma i més forma. I amb tot això no centrem els nostres esforços en la coherència del discurs. En un món on sembla que no hem d’educar tant en el coneixement de continguts perquè ja els tenim a l’abast de la mà (o del dit, per ser més fidels a la realitat) com la manera de construir-los i d’organitzar-los, tot fa pensar que ens seguim prenent aquestes noves formes de comunicar continguts amb tota la seva superficialitat. Pensament link, l’anomeno jo, dispers, mogut  per les simples pulsions del “m’agrada” o del “no m’agrada”, del si em ve de gust o no. Tot un tema, aquest.Però jo voldria parlar no tant del llenguatge del coneixement com del llenguatge que ens serveix per establir connexió amb les persones. I estic segur que aquest no és un tema generacional.

Em ve al cap la monja que ven ceràmica a la botigueta que hi ha dins el mateix monestir de Sant Benet, camí de Montserrat. No hi vaig massa sovint, només en algunes ocasions en què cal fer un regal especial. Per això ni tan sols puc assegurar que sempre hi hagi la mateixa persona. Però per a mi aquesta monja és sempre una lliçó en el difícil art de comunicar, perquè entre paraules barreja amb mestratge aquells ingredients que et fan adonar que ets davant un plat únic: tot el temps necessari on entre silencis es coven pensaments i paraules, i una expressió amable, somrient, no gens estudiada, sinó franca, que sorgeix de l’interior de la persona. Una persona que no parla si no és des del cor.

Independentment del tema que sorgeixi a la conversa, aquesta dona sempre transmet pau, serenor i felicitat. I aquesta és la qüestió: que en el fons no és tant el missatge com tot allò que comuniquem quan volem transmetre aquest missatge. Quina utilitat té que una persona acabi entenent una cosa o bé realitzant una feina encomanada si tot el que li hem transmès en dir-li-ho ha estat agressivitat, autoritarisme i, en resum, manca d’afecte? No hem fet més que donar un altre pas per marcar més distància entre nosaltres, per fer més difícil l’entesa. Perquè no és que parlem un altre idioma, sinó que hi ha qui es cansa de sentir-se tractat sempre d’una determinada manera. No ens passa això també a nosaltres?

I és que parla més el cor que la raó, i transmet més l’expressió que les paraules.