Per sort o per desgràcia -que això sempre fa de mal dir- pertanyo a una generació que no veu el mal vestit de vermell, amb cua, pudent a sofre i amagant-se sota mil aparences seductores, sempre disposat a engrapar el tros d’ànima que li faci més goig. I, amb tot, tinc la profunda convicció que la presència del mal al món és ben real, encara que essencialment no es degui a res més que a l’absència del bé o, millor, a la despreocupació que tenim per envoltar-nos d’allò que és just, bo, bell i veritable, com aquella terra de ningú que per deixadesa acaba desertitzant-se. Crec que, de la mateixa manera que l’aire només surt d’una ampolla oberta si l’omplim de qualsevol altra cosa, el mal que ens envolta només el podem vèncer abocant-hi el bé a carretades.

Observo que, del mal o d’allò que el genera, fins i tot evito parlar-ne. És curiós. Alguns que em són propers em diuen que cal estar informats, que cal que estiguem al dia, que hi ha coses que cal parlar-les perquè, si no, seria com si les normalitzéssim, i que també ens va bé fer una mica de teràpia de grup… No dic que no els falti raó. Però el cert és que últimament les notícies no em provoquen res més que una caiguda en el desànim; veig que, quan en les converses es parla d’alguns temes, sovint -per no dir pràcticament sempre- s’acaba assenyalant algú amb dit acusador i posant la solució (per si de cas) ben lluny del nostre abast, i que, en definitiva, les teràpies em malhumoregen. I potser ser conscients de la realitat ja és això, però el que ara em pregunto és si no estaríem interessats en canviar-la, aquesta realitat. Perquè, si es tracta d’això, no valdria la pena esmerçar-ho tot en generar bones notícies? I canviar la cara de mal de ventre per l’expressió d’una il.lusió màxima, d’aquelles que no tenen aturador? Per què, doncs, l’entestament a verbalitzar el mal si ja sabem que només és una manera de perpetuar-lo, de donar-li protagonisme?

L’altre dia em parlaven dels verbs performatius, aquells que fan la cosa en el mateix moment d’enunciar-la (absoldre, prometre, jurar, disculpar-se, agrair…) i que, pel simple fet de pronunciar-los, provoquen un canvi en el món. Doncs jo penso que tot el llenguatge ho és, de performatiu, no només alguns verbs, amb la qual cosa cal vigilar si dediquem més paraules a descriure una realitat que no ens agrada que no pas a somiar i projectar el món que volem. Ho diu el grup Txarango, en una lletra del seu últim disc: “Si vols viure el que somies, has de començar somiant”.