Començo aquesta entrada amb la sospita que serà mancada d’ordre i de cohesió. No pot ser d’altra manera quan les emocions i els sentiments produïts per una vivència intensa se succeeixen o, millor, se sumen, amb una precipitació insospitada. Volia deixar passar més dies, per allò d’agafar perspectiva, però temo que el temps resti autenticitat o refredi l’emoció.

El cas és que el cap de setmana passat vam participar amb una colla de la feina a la Trailwalker, la cursa de 100 quilòmetres per equips que Oxfam-Intermón organitza per recaptar fons pels seus projectes engegats arreu del món. Es tractava de posar la cirereta al pastís que des de fa pràcticament un any anàvem cuinant amb tanta il·lusió com inexperiència. Els passos per arribar-hi han estat molts i diversos: formar equips, provar el material més adequat, conèixer-nos millor, fer entrenaments junts, conèixer el recorregut de la prova, organitzar activitats i donar-les a conèixer per recaptar fons, fer que l’escola se sentís implicada en el projecte, crear un blog per portar al dia el calendari d’activitats i fer-ne un recull amb imatges, organitzar la prova esportiva, els horaris, la infraestructura, l’estada, l’allotjament… Són tantes coses que el simple fet de ser-ne conscient al passar el control per accedir al recinte de sortida ja em va humitejar els ulls i em va fer experimentar una esgarrifança de joia; havíem aconseguit tantes coses abans de superar qualsevol tram del recorregut…! Què suposava fer ara un total de 100 quilòmetres per posar punt i final al conjunt de reptes? Tenia la convicció que ho podíem aconseguir. Mai, però, la certesa: són tants i tan diversos els factors que intervenen en l’èxit d’una empresa d’aquestes característiques…!

Però el cas és que l’èxit va arribar després de vint-i-cinc hores. Podria parlar de moltes coses que van passar en aquest lapse de temps, fer-ne el relat al detall, però de tot plegat només em vull quedar amb un detall: les abraçades. Sí, les abraçades sinceres plenes de reconeixement i d’emoció que ens vam donar -alguns amb llàgrimes als ulls i amb la veu trencada- al finalitzar la prova. L’expressió màxima de l’afecte i de l’estima.

M’atreviria a dir que aquestes abraçades són el fruit més dolç de la Trailwalker, l’objectiu real pel qual hem  treballat tant de temps. I ara, sent conscient de tota la feina que hi ha al darrere, crec que tornaria a recórrer aquest camí per unes abraçades tan poc superficials com aquelles.

Moltes gràcies a tot l’equip que les va fer possibles!