Cada any em sorprèn l’arribada de la primavera. Potser és que, en el fons, el meu subconscient -que actua amb tota llibertat- tendeix a simplificar massa les coses i acaba per associar el canvi estacional a un període festiu. Així identifico l’estiu amb les vacances escolars; el canvi a la tardor, amb la tornada a l’escola; enceto l’hivern per Nadal i la primavera amb la vinguda de Setmana Santa. És curiós constatar com el cervell economitza certes dades… 

De totes aquestes identificacions, però, la més inexacta és aquesta última; és la més variable, perquè la concreció de Setmana Santa en el calendari de cada any té més a veure amb aspectes lunars que amb una data concreta.

Tot plegat fa que alguns anys, quan la Setmana Santa es fa esperar, aquest retrobament amb l’estació florida dugui l’ingredient de la sorpresa en major proporció. De tota manera cal ser precís: és una sorpresa produïda més per la data concreta de la primavera astronòmica que no pas per la presència dels seus efectes que, mica en mica, com acostant-se de puntetes per no cridar l’atenció, ja s’han anat fent evidents les darreres setmanes. Petits brots al capciró de les branques, fins ara adormides, el florir discret de les espècies més senzilles, el verd brillant de fulles encerades o els tendres entapissats dels camps de conreu.

Les places dures d’algunes poblacions, però, i la panoràmica aquí i allà traïda per façanes un xic massa imponents, fan que els seus habitants no n’acabem de ser conscients fins que, alguns dies més tard, es produeix el canvi horari que fa tributar una hora del propi son. Això sí, amb l’esperança que aquesta hora afegida de claror primaveral proporcioni als capvespres un temps extra a l’espai personal.

Malauradament el dia s’entossudeix, després d’aquest salt engrescador, a seguir amb les vint-i-quatre hores de sempre.