Sé que el que vaig a dir ara no queda gens bé i dóna una imatge de mi més aviat poc cosmopolita, però Barcelona no m’agrada, ho confesso. De fet, no m’agrada cap ciutat. Paradoxalment em fa l’efecte que tanta població sobrepassa la dimensió humana. Com si tanta humanitat deshumanitzés. Les ciutats haurien de correspondre’s a l’escala de la persona i només ser possibles si els seus habitants sabessin el nom de tots els seus carrers, i situar-los en un mapa. Sí, això: una ciutat abastable.

Barcelona, com tantes altres, no segueix el meu estrany ideal, malgrat la seva història, les seves joies urbanístiques i arquitectòniques que, evidentment, em meravellen.

Però l’altre dia, després d’una pluja de tarda, vam pujar camí del turó de Sant Pere Màrtir, al vespre. Els núvols encara presents, alts, distants, recollien l’última claror d’una posta endarrerida i fugaç, tot projectant la seva blancor sobre la immensa munió d’edificis; la ciutat talment un petit poble costaner de casetes blanques.

Diuen que amb sol rogenc les façanes s’impregnen d’un taronja intens.

Diferents visions de la ciutat, segons el filtre privilegiat del cel, que tot ho uniformitza.