Surto a fer un parell d’encàrrecs per Sant Cugat, coses quotidianes: un paquet de fulls i pa. Visc en un pis, en una zona residencial de blocs antics, però només a deu minuts del centre. Quan vam decidir anar-hi a viure no ho vam pensar pas, però ara veig que és un encert: és a la distància justa per passar de l’àmbit privat al social amb comoditat, sense violència, progressivament.

Surto de casa i el carrer és gairebé desert; amb sort m’hauré topat amb dues o tres persones a la segona travessia. Creuo un tercer pas de vianants i, de sobte, el paisatge urbà es transforma totalment: dues rengleres de cases baixes de pocs metres de façana marquen els límits d’un carrer enllosat que es va arquejant mica en mica cap a l’esquerra en un descens suau. Sóc a les portes del casc antic, la mostra evident que hi va haver un temps en què les poblacions s’avenien als capricis de l’orografia més que subjugar-se a la tirania de l’esquadra i del cartabó, i en què les cases senzilles de planta baixa, pis i eixida es limitaven a donar aixopluc a les necessitats reals dels qui les habitaven, més que emmotllar-se a la mesura de la seva ambició. Fa un parell d’anys se’n venia una. Somiar és de franc; adquirir, es veu que no.

El carrer s’estreny just a les portes de la plaça de Pere San, actualment anomenada de Sant Pere. Els canvis de nom no són estranys, i menys encara si es tracta d’algun personatge il·lustre. Ja se sap: allò dels clars i obscurs de cadascú. Amb els noms d’altres carrers no passa: carrer de l’endavallada, carrer dels marges… Noms que són com una fotografia que fixa el passat, o una pista per a reconstruir-lo.

La plaça del mercat vell ens ofereix, precisament, un altre present dels temps antics: les voltes, el seguit de façanes porticades -ara de cases més nobles- que se succeeixen tot davallant pel carrer major. Les voltes constitueixen una d’aquelles solucions arquitectòniques brillants on totes les parts hi surten guanyant: el propietari que així veu ampliat el seu habitatge en els pisos superiors i la població, que així disposa d’un espai on poder muntar la paradeta. El vianant d’avui encara ho agraeix, no només per delectació estètica, sinó perquè com els antics vilatans encara s’hi pot aixoplugar, tant del sol com de la tempesta.

Les voltes s’acaben de sobte i em veig abocat altre cop al mig del carrer major. El pendent avall augmenta i, encara enfilat a mig carrer, observo com la façana principal del monestir s’alça davant meu, amb la majestuosa rosassa enmig. Pedra nua que contempla el pas dels anys. El centre del centre, el rovell de l’ou.

Quan torno cap a casa ja és fosc. No tinc pressa. Fantasiejo una població amb poques cases, com més enllà, més aïllades, enmig de camps. Refaig un camí que temps enrere duia a una creu de terme, travessant eres d’antigues propietats.

I no puc deixar de pensar que hi hem perdut, en moltes coses, de quan el pas del temps venia marcat per les collites i no per les campanyes comercials.