A la pel·lícula City of Angels, protagonitzada per Meg Ryan i Nicolas Cage, on interpreten una cirurgiana i un àngel, respectivament, els dos protagonistes mantenen un diàleg transcendent mentre observen les cèl·lules d’una gota de sang a través del microscopi. Quan l’àngel, anomenat Sed, li pregunta a ella, Maggie, què som, aquesta li dóna una resposta científica explicant-li que, bàsicament, un conjunt de cèl·lules, diferenciades per la seva funció.

– Res més? -insisteix ell mirant d’estimular la seva espiritualitat.

Ella se’l mira, sorpresa per la pregunta, i triga a respondre.

– Bé, això i els espais intermitjos, suposo.

M’agrada molt, aquesta expressió: els espais intermitjos, perquè d’alguna manera crec que són la clau de l’existència. I ara no penso tant en el que suggereix la pel·lícula -el món dels sentiments, de les emocions, de l’ànima, en definitiva-, sinó en el nostre trajecte vital. Em sembla evident que en la nostra vida hi ha molt més recorregut que no pas fites.

I si l’objectiu fos el mateix camí? No l’aprofitaríem -i gaudiríem- més, aquesta vida?

Davant d’un món que només es mou a cops d’extraordinari, m’afegeixo a tots aquells que reivindiquen l’immens valor de la quotidianitat, d’allò que és a l’abast de tothom. Ens cal reaprendre a viure amb intensitat aquests espais intermitjos, que són els que ocupen el noranta per cent -i em quedo curt- de la nostra existència, i dels quals depèn, per tant, el noranta per cent de la nostra felicitat.