Vivim envoltats d’objectes. No és cap secret. I per molt que tradicionalment intentem mantenir aquella divisió entre esperit i matèria o entre ser i tenir, la veritat és que la frontera és altament permeable.

Vull dir que al llarg de la vida d’alguna manera anem triant els objectes que ens envolten d’acord amb la nostra personalitat -una camisa, un quadre, el model d’unes cortines-, però també a la inversa: estic convençut que els objectes que ens envolten, així com els espais, també exerceixen una influència real sobre la nostra manera de ser. Això, juntament amb els records que sovint hi associem, explicaria els lligams afectius tan forts que acabem establint amb determinades coses.

Sempre m’ha impressionat veure les restes que queden quan acaben d’enderrocar una casa; aquell color de les parets que resten dempeus, aquelles rajoles, aquell terra, mostren impúdicament tot allò que d’alguna manera ha format part -i conformat- la vida d’unes persones reals, amb nom i cognom. I tot, alhora, resta encara impregnat d’elles.

Tot això em ve al cap perquè ahir el meu fill va voler comprar un lleó de peluix per regalar-lo al Santi, el fill recent nascut d’uns amics. Fa gràcia: tenia ben clar que havia de ser un lleó, precisament perquè ell encara conserva amb molt d’afecte el seu “lleonet” i, d’alguna manera, s’hi veu reflectit. Es tractava d’obsequiar el nadó amb un objecte que li aportés seguretat i tendresa: la força del lleó i la suavitat del teixit que li dóna forma.

Probablement sense saber-ho expressar sap que li ha regalat molt més que un simple objecte. I el desig de tots és que el Santi esdevingui una persona forta i tendra. Segur que sí.

Avui, si més no, ja té un lleó que l’acompanyi al bressol.