D’entre la llista de les obsessions petites que acumulo -aquells pensaments que se’m presenten regularment davant determinades situacions-, hi ha la de mirar un tros de cel i prendre consciència que allò que veig en aquell moment, hi ha moltes altres persones que, no gens properes a mi, també ho veuen. És com entendre que allò que de tan lluny se’ns fa inabastable d’alguna manera també ens fa més propers entre els qui som lluny.

Com la lluna, per exemple: quanta gent la deu contemplar en un moment donat i des de llocs ben diferents?

I és aleshores quan el nostre univers particular, individual, de cop i volta se’ns fa no res, insignificant, davant d’aquell més llunyà i compartit.

Mirant un tros de cel.