A mesura que un va posant anys en el seu compte personal probablement va acumulant tantes experiències com projectes o desitjos que esperen ocasions més favorables per poder fer-se realitat. Així, coses com aprendre a tocar algun instrument, fer un curs de dibuix, aprendre un idioma, fer algun postgrau, realitzar un trekking pel Nepal, o un viatge a tal o qual lloc, es van sumant sense pietat del temps ni les circumstàncies a la llarga llista de les coses que ens queden per fer.

El dia a dia, però, ens ofereix multitud d’ocasions per poder actuar, per poder triar entre fer una cosa o fer-ne una altra i, tant o més important, entre una actitud o una altra a l’hora de fer-les. I és que sovint, mentre pensem en els grans projectes, oblidem aquelles petites coses que a cada instant depenen exclusivament de nosaltres. I, també, l’empremta de les pròpies decisions sobre el nostre entorn.

Recordo, per exemple, que quan vaig començar a treballar una companya de feina, veient una tensió desmesurada que s’havia produït ara no recordo ben bé per quines circumstàncies, en comptes de posicionar-se -afegint així més llenya al foc- es va presentar amb un pastís de poma, el preferit de qui estava més desbordat.

El gest d’aquesta persona em va impressionar tant que l’he tinguda per sempre més com un model de conducta: què podem fer ara mateix, que depengui exclusivament de nosaltres, per fer un món millor? Perquè està clar que el valor de les persones no depèn del seu històric de grans gestes, activitats realitzades o títols acumulats, sinó de les tries i triomfs més petits i quotidians. Coses tan simples com aquell pastís de poma. I tan importants, encara que no sé per quin motiu no constaran mai en un currículum. Potser per allò de no mostrar massa la realitat més essencial d’un mateix.

La quotidianitat té més a veure amb la dolçor de la poma que amb l’experiència multi-sensorial dels germans Roca, encara que, evidentment, és tan lícit somiar com anar de tant en tant a sopar fora.