D’entre la multitud d’opcions que se’ns presenten sempre que pensem en petits plaers que es troben al nostre abast -vull dir dels que no implica treure el premi més gros de la loteria- sempre acabo triant aquella que suposa un canvi d’entorn. Enteneu-me: no és que estigui malament en els llocs per on em moc -el lloc on visc, allà on treballo, on viuen els meus- però tinc la intuïció que moure’s sempre per un mateix entorn anquilosa d’alguna manera un dels nostres principals mecanismes de conservació: el coneixement i l’adaptació al medi.

Si miro enrere veig que això ja ho vivia d’adolescent, quan algunes tardes sentia la necessitat d’anar a donar un volt pels carrers, només per sortir de casa, sense cap més objectiu. Normalment sol. Estic convençut que el simple fet de veure altres cares, passar per llocs on no havia passat mai, fixar-me en detalls del paisatge urbà al ritme dels meus passos i dels meus pensaments, va ser una part important de la meva formació com a persona.

Sortir del propi entorn implica reposicionar-se davant de la realitat, qüestionar-se coses, obrir portes i finestres a les possibilitats de canvi.

Ara, quan en algunes ocasions he hagut d’abandonar la feina o l’horari habitual per qualsevol motiu, me n’adono que hi ha vida, fora; molta vida allunyada de les quatre parets entre les que acostumo a moure’m. I penso: “I si ara agafés el cotxe i em desplacés a qualsevol població ben allunyada?, què passaria?” Doncs que també hi descobriria homes i dones que es mouen per aquells espais, sense sorpresa. I situacions personals ben diverses.

Ser fora de lloc és, curiosament, una mena de remei per posar les coses pròpies al seu, reposicionant les vivències properes a través d’una mirada més àmplia.

Potser és per això que, quan no puc gaudir d’aquest plaer, la versió low-cost de la imaginació em duu sovint a entorns apartats. Ara mateix, per exemple, no sé per què, pensava en aquell calaix de la cuina, aquell que sempre es desencaixa, de la casa on passem algunes setmanes a l’estiu.