“Hola Toni, com ja saps el meu fort no són les paraules…” i, a continuació, un seguit de mots ben arrenglerats i plens d’espontaneïtat que em van ser de molt bon llegir; diguem que d’alguna manera els necessitava. Les vaig agrair moltíssim, aquelles paraules. Perquè hi ha paraules que estimen.

Em sap greu, però, el to de disculpa que les encapçala quan les paraules, vinguin de qui vinguin, aporten tant d’un mateix. M’hi trobo sovint. També quan algú em regala un llibre i goso demanar-li que m’hi escrigui una breu dedicatòria. “No, que no sé escriure…” O, quan cal posar per escrit qualsevol cosa, aquell “fes-ho tu, que ho sabràs dir millor”.

L’expressió és inherent a la persona, forma part de nosaltres, de la nostra manera de ser. I de la mateixa manera com el valor de les persones és igual d’immens en cada individu, el valor de les seves paraules -ja siguin dites, com escrites- ho és igualment, perquè duen en el seu interior el segell d’allò més específicament humà.

Amagar les pròpies paraules és com ocultar el propi rostre o com reprimir una carícia envers un ésser estimat; és com negar-se la llibertat de ser tal i com som en pro d’una gramàtica normativa o d’un estil imposat, quan en l’essència de la comunicació entre les persones només té valor la gramàtica del cor.

Recordo els versos de Cyrano quan es disposa a escriure la primera carta per a Rosaura: 

no haig de fer res, ella sola s’anirà copiant.Doncs això.