La crisi econòmica en la que seguim immersos ha forçat moltes coses, algunes de positives. I és que si abans la gent maldava per un nou estatus social superior -ni que fos a base d’hores de feina o a còpia d’ampliar la hipoteca-, ara que el fer volar coloms resulta fins i tot de mal gust, sembla que els objectius són més de quilòmetre zero, més centrats en el creixement d’algun aspecte personal. Si no, només cal que mireu la multitud dels anomenats runners, que envaeixen desenes d’espais del territori cada cap de setmana, participant en una o altra cursa.

Es tracta de fer salut, de superar-se, d’esforçar-se per assolir un nou repte personal, una millor marca en el cronòmetre. Com tantes i tantes coses, però, els beneficis psicològics i físics d’aquesta activitat rauen en mantenir les prioritats i en no creuar mai el perillós límit de l’obsessió.

L’altre dia el meu cunyat em va cedir la seva inscripció per a la Mitja Marató del les Vies Verdes; ell no hi podia participar perquè encara s’estava recuperant d’una lesió. Un recorregut realment agradable.

Només sortir, deuríem portar tot just algunes desenes de metres, tothom es va concentrar en adoptar un ritme adient per poder tenir certes garanties de completar el trajecte. Cadència, respiració, longitud de passa. Les veus van anar emmudint. El soroll del calçat esportiu dels participants avançant regularment sobre la pista sorrenca era com sentir ploure sobre la terra eixuta. Fins i tot vaig tancar els ulls uns segons…

Crec que són aquests petits detalls i la capacitat de deixar-nos sorprendre allò que ens mou a fer qualsevol cosa i a estar mentalment molt per sobre del possible resultat final. No entenc aquells que per una marca obliden gaudir del trajecte.