Som molts els qui de tant en tant ens agrada pensar sobre les coses que succeeixen, i tenim la necessitat de calçar-nos periòdicament les sabatilles d’estar per casa de l’aprenent de filòsof que portem dins. Quan això passa i el tema de reflexió és la mateixa vida, observo una tendència gairebé universal d’establir analogies entre aquesta i qualsevol cosa que impliqui esforç o evoqui la memòria.

Així, comparar la vida amb un camí que cal recórrer, amb l’ascens a una muntanya, amb una cursa d’obstacles, etc., no resulta gens infreqüent, i expressions com “pas a pas”, “ser un camí desconegut”, “superar entrebancs” o “avançar per un camí planer”, entre altres, sovintegen en aquest joc expressiu dels dobles sentits. Però també és igualment habitual comparar la vida amb un llibre que anem escrivint dia a dia. Aquesta comparació també percep la vida com a esforç -el que suposa omplir els fulls en blanc-, però alhora com a projecte -per la mateixa possibilitat de seguir escrivint- i com a recull -perquè, agradi o no, allò que està escrit, escrit està-.

Potser és per això que no acabo mai d’entendre prou bé com cal prendre’s l’expressió “passar pàgina”, tant recomanada quan es produeix qualsevol mena de daltabaix, perquè, si bé les pàgines és evident que es poden passar, les paraules segueixen existint en el mateix lloc precís on van ser escrites, formant part irremeiablement del propi llibre.

I sempre a mercè de qui les vulgui treure de context.