Ja fa alguns anys que, més fruit del joc i de la curiositat que d’una voluntat decidida de crear res de nou, vaig començar a dissenyar un blog. És aquest que avui reprenc. Ja ho veieu, ben poca cosa: un format, un fons, una temàtica i, això sí, un títol més o menys inspirat que mira de reflectir una de les meves tantes obsessions sobre el llenguatge. Perquè si bé és cert que la paraula ha estat i continua essent part realment important de la meva vida, quan vaig posar el títol entre silencis volia subratllar d’alguna manera aquests límits que la fan possible i que alhora també possibiliten el seu gran do: la transformació de la realitat. Cal pensar, abans de dir; de la mateixa manera que cal interioritzar, després d’escoltar. La paraula, entre silencis.

La casualitat va fer que la setmana passada, davant de l’ordinador, ensopegués amb aquesta mena de vestigi digital de mi mateix, justament el mateix dia que Tatiana Sisquella, periodista, locutora i presentadora, ens deixava als trenta-cinc anys, després d’una llarga lluita contra el càncer.

Naixem, i trenquem el nostre silenci amb un primer vagit. I després d’una vida poc o molt estirada morim, omplint de silencis tots aquells amb els qui encara teníem tantes i tantes coses a dir-nos. Avui, però, – ara! – encara tenim la paraula. És el nostre torn i cal ser-ne conscients.

Tant de bo el silenci vingués sempre quan ja ens quedés ben poc a dir i s’esperés respectuós escoltant els nostres últims mots des del fons de la platea, perquè, Tatiana, el teu ha irromput a escena tan fora de lloc que encara es fa sentir d’una manera ben estranya.